Aquelles coses que em passen em provoquen impotència i em fan sentir una ràbia que necessito calmar. Voltant per la xarxa he trobat aquest article sobre els enemics, de l’escriptor Toni Sala. És com el complement de la máxima que heu afegit al post sobre les lleis de Murphy: “tot cau pel seu propi pes”
No ho sé, en tot cas l’he trobat balsàmic:
"(....)Qui no es fa enemics és perquè no vol. La majoria de cops, l’enemic és circumstancial i no germina. Enemics intensos i efímers: el que, al cine, ha vingut a menjar-se les crispetes a la butaca immediata, lentament i amb la boca oberta; el que, a la platja, engega un transistor i tria la cançó més ensucrada; el que fuma a la taula del costat; el propietari del gosset que us ensuma i ensuma les rodes del cotxe nou; el que ha escrit un article insoportable.
Però els millors enemics són els de trajecte llarg, els companys de viatge. No se sap si ens els creem nosaltres o si són ells que ens han creat, fent-nos un oprovi. De vegades triguem a descobrir-los, però no els podem evitar. Podem, com a molt, oblidar-los. No hi fa res: existeixen, duren, reapareixeran.
No cal tenir pressa. És una inversió a llarg termini, una aposta a risc zero. Poques coses hi ha tan rendibles. No ens podem haver equivocat. Prenguem-nos els motius a crèdit, si cal. Tot és esperar. El moralista censurador feia part d’una xarxa de pederastes, o acaba per caure en el cinisme bé de preu, l’alta expressió de la ganduleria. L’ex que va deixar-nos per l’amant ara resulta que ens troba a faltar. L’home de la calma, dels consells i dels cants a la vida va saltar d’un trentè pis.
La vida gira i regira la truita. Res de venjances, que són la victòria de l’enemic. Amb que existeixi n’hi ha prou.
Tenir enemics fa patir, perquè enemistar-se de debó és enemistar-se amb un mateix. L’enemic efectiu es du a dintre. Ens fem virtuosos de l’enemistat, virtuosos de l’emprenyada amb nosaltres mateixos. De nit maquinem, i el que no mata engreixa. El cas és no anar sol pel món.
( 13 de juny del 2006, El Punt )
.jpg)
